Avui dues recomenacions gràfiques. Hi ha dues webs (que provenen de dues empreses de disseny/comunicació/i el què faci falta) que m'agradaria destacar per vàries raons. Els primers, Arkham Studio, perquè a part de ser uns excel·lents professionals amb qui he col·laborat en diverses ocasions, son unes excel·lents persones i bons amics. Repassant la seva original nova web (han tardat però ha valgut la pena) que simula un diari antic) descobrireu treballs increïbles.

http://www.arkhamstudio.com/

Els segons, islookingfor.me, tenen una impecable web que simula una pàgina de Messenger i fan que t'enganxis a ells com una droga. No he tingut la oportunitat de treballar-hi ni els conec personalment però pel què he anat seguint i veient, no es queden enrere de qualitat i quantitat de projectes.

http://islookingfor.me/

Curiosament aquests dos estudis tenen cadascun a dues ànimes que els donen vida, Lluís Moreno i Pol Robles a Arkham Studio i Kike Doatis i Fernando Ifrán a islookinfor.me. Noves generacions amb idees revolucionaries mai no estan de més.

A la foto el cartell de la meva darrera obra de teatre, Sóc una màquina, dissenyat per Arkham Studio.

critica i venceràs

El passat més de gener vaig tenir la sort d'assistir a un assaig obert del nou espectacle de la Marta Carrasco que fa molt poquet es va estrenar a Temporada Alta. Ja aleshores es preveia que Dies Irae seria un bon espectacle però el resultat final és brutal. Dies Irae hauria de ser de visió obligatòria per tothom. Carrasco, en la seva línia habitual, crea un món liturgico-lasciu que posa la pell de gallina. Els intèrprets - que despleguen les seves millors armes a l'escenari - van acompanyats en tot moment de la música de Mozart principalment i aconsegueixen fer-te passar per un ventall d'emocions molt gran. Ara aterren al Festival de Otoño de Madrid i esperem que properament ho tornin a fer a Catalunya que si no, per tornar-ho a veure, sóc capaç d'anar on faci falta. Aquest espectacle salvarà la teva vida i sobre tot la teva ànima

critica i venceràs

Per més que tots els crítics teatrals d'aquest país s'hagin posat d'acord en dir que és molt bona i que sigui bon amic del protagonista i d'alguns intèrprets, no sóc capaç de defensar El casament d'en Tarregada, la incomprensible obra basada en diversos treballs de Juli Vallmitjana que es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. I crec que alguns/molts dels que eren a l'estrena la setmana passada pensen el mateix. Estic d'acord que és el TNC qui s'ha d'encarregar de recuperar clàssics catalans però en aquest cas la pregunta és clara: calia recuperar això? I si calia, no es podria haver fet millor amb, per exemple, una dramatúrgia amb una mica més de gràcia? El millor son els actors, sense cap dubte, perquè estan al capdavant d'una peça tan abstracte com innecessària. I se'n surten molt bé. Felicitats a ells. I només a ells. Aquesta obra no salvarà la teva vida ni salvarà els clàssics catalans ni salvarà res de res

Un cop acabada la segona temporada de True Blood, la sèrie que Allan Ball va crear després de la magistral Six Feet Under, encara no sé si m'agrada o no. Si entenc el seu humor o no. Si val la pena o no. El cert és que li donarem una tercera oportunitat amb la tercera temporada. Per allò que a la tercera va la vençuda. Però a cada capítol tinc la sensació que li falta alguna cosa. Que no és rodona. Ni quadrada. Diria que ni triangle. Aquesta sèrie no salvarà la teva vida però té algunes coses interessants. No val la pena comprar-la en DVD però si pots, mira-la.

American Psycho

Ho sé. No descobreixo res de nou si dic que els americans son uns hipòcrites. La seva falsa moral contra el sexe i a favor de la violència fa vomitar. Fa uns dies a Suïssa, el director de cinema Roman Polanski va ser detingut per una causa pendent que té amb la justícia nord-americana des de finals dels anys 70. L’abús d’una menor, que de gran ha perdonat i justificat, si és que un comportament així es pot justificar, és el tema pendent. Polanski va passar unes setmanes a la presó i quan el van deixar en llibertat condicional va fugir dels EEUU per no tornar-hi mai més. Ni per recollir l’Òscar que l’acadèmia li va atorgar per El Pianista. Fins ara Polanski s’havia preocupat de no trepitjar cap país amb acords d’extradició als EEUU fins que fa uns dies, i anant a recollir un premi a Zurich, va ser detingut. Només baixar de l’avió va ser detingut i tancat en una cel•la a l’espera de l’extradició o que la diplomàcia francesa (nacionalitat actual del realitzador polonès) o el seu president en persona (amant de les causes difícils) facin algun pas important.

Al marge de la seva genialitat com a director (vinguda a menys en els darrers anys) com s’ha de tractar un personatge així davant d’un conflicte legal com aquest? Existeix el perdó tants anys després? Quan prescriuen els crims morals? Han de passar pel mateix filtre legal els artistes/famosos per la seva qualitat de celebritats? O han de ser jutjats amb més duresa com a exemple per la resta de mortals? Qui i en quina circumstància té la potestat de decidir això? Mentre totes aquestes qüestions es resolen i esperant que el meu GRAN Roman Polanski surti en llibertat i això només sigui un altre capítol de la seva apassionant i delirant vida, gaudiré una vegada més de les seves obres mestres.

critica i venceràs

Cap de setmana productiu a nivell cultural. Divendres a la nit l’esperat concert de Patrick Wolf, Patricio Luppo com ell mateix es va anomenar en acomiadar-se del públic a la Plaça Reial de Barcelona. Els 45 minuts es fan fer excessivament curts per al públic que només va poder gaudir de 7 magnífics temes que sonen impecables en directe i per Patrick que només va poder canviar-se un cop de vestuari. Però potser millor veient que la indumentària cada cop anava a pitjor. Wolf és un geni a l’estudi i a l’escenari. Us recomano els seus 4 discos que mostren una evolució soprenent i alhora molt coherent. Ja ens agradava abans del concert però ara, a més, l’adorem. Patrick Wolf et salvarà la vida i a més te la farà més sonora

Diumenge a la nit, última sessió dels Verdi de “Malditos Bastgardos (Inglorious Basterds)”. Em pregunto perquè en la traducció en espanyol no han mantingut la falta ortogràfica de l’original. Cine força plè, poques rialles tot i l’humor incipient i tímids aplaudiments al final. Tarantino ho ha tornat a fer. Una petita obra mestre amb tots els elements del seu cine, totes les referències (al western en aquest cas) amb magistrals actuacions de Christoph Waltz que fa de tètric i cínic Coronel Landa i Diane Kruger d’actriu que lluita contra els Nazis. En un moment en què estic molt sensible amb aquest tema, treballant en el meu projecte històric sobre Hitler, és bo veure com de vegades no cal ser massa (o gens) fidel a la història. Una pel•lícula és una pel•lícula. Ara que sembla que toca tornar a dir que Tarantino és una merda, jo m’aixeco i dic que “Malditos Bastardos” és impressionant. Aquesta pel·lícula no et salvarà la vida però val la pena utilitzar 153 minuts de la teva vida per veure-la

critica i venceràs

Sempre he defensat la ciència ficció com a gènere capaç de descobrir nous mons, de fer-nos remoure la imaginació i per sobre de tot per fer crítica social i mostrar-nos a través de la fantasia com som realment els humans. District 9, sobre tot la primera part de la pel·lícula, planteja un futur on una raça alienígena és victima del racisme humà i situa l'acció en un Johannesburg (capital de Sud Àfrica) on els problemes entre blancs i negres han obviat colors de pell i ara es centren en humans i extraterrestres. Genial plantejament de Neill Blomkamp - guionista i director d'aquesta pel·lícula produïda pel sempre interessant Peter Jackson. Motl ben feta, amb look de documental i efectes meravellosos i amb un protagonista anti-heroi que recorda molt al del Bad Taste que Jackson va dirigir ja fa uns anys.

La segona part de la pel·lícula és un desplegament d'efectes especials i acció típica i tòpica que, tot i que no fa que la pel·lícula perdi interès si que fa que un es plantegi si en lloc d'això el guió hagués seguit explorant el plantejament de la primera part, cap a on hauria anat District 9. El què si que tenim assegurat amb el final de la pel·lícula és un District 10. Esperarem i la veurem. Per cert, atenció a l'interessant desplagament de màrqueting que hi ha a Barcelona sobre la pel·lícula.  Aquesta pel·lícula no salvarà la teva vida però et descobrirà una forma de fer cinema orginal, interessant i molt entretinguda

visita la interessant pàgina web de Distric 9 aquí